ENTORN I PAISATGE

Cabrils és un poble privilegiat, abraçat per la Serralada Litoral pel nord-oest i tota la costa pel sud-est. Aquesta situació geogràfica el converteix en un entorn d’un enorme interès natural i paisatgístic. La combinació climàtica dels dos factors mencionats (litoral i muntanya) el doten d’una significant biodiversitat de flora i fauna. Cal destacar que la justa alçada del poble (147 metres) és pròpia d’un entorn mediterrani, un dels més rics en diversitat de flora i fauna.

Cabrils ofereix unes jornades de camp realment increïbles quan hom fa una passejada pel seu entorn natural, amb calma.

Cabrils s’integra dins del Parc Serralada Litoral, podeu accedir des d’aquí al seu web.
 
 
 

El paisatge vegetal

Tot i concentrar-se en un àmbit molt definit del territori de Cabrils, la vegetació forma part indestriable del seu paisatge, dominat en segon pla pels turons coberts de boscos de la Serralada Litoral. Malgrat l’aparent uniformitat que les capçades regulars dels pins atorguen a aquestes vistes generals, la diversitat de comunitats i formacions vegetals que en un primer cop d’ull poden passar desapercebudes.

Pinedes de pi blanc i pi pinyer

Les pinedes configuren gran part del paisatge del municipi. Els pins van ser introduïts després de les vinyes i van substituir els boscos d’alzines que eren els propis del territori. Les pinedes de pi pinyer (Pinuspinnea), sovint amb sotabosc de brolles o de bosquines acidòfiles, és l’hàbitat natural predominant als vessants de tots els turons del municipi. Al vessant sud-oest del turó de Montcabrer es barreja amb l’hàbitat pinedes de pi blanc (Pinushalepensis) amb sotabosc de màquies o garrigues. Són hàbitats relacionats amb els processos de regeneració de l’alzinar litoral.

Els matollars

Les comunitats arbustives són molt presents en el municipi. Destaquen els estepars i brolles silicícoles de terra baixa amb garrigues de coscoll, les màquies amb barreja d’alzina i roures, etc. En sòls silicis i àcids creixen còmodes, formant un teixit que manté la sorra estable. Aquestes comunitats també fan retrobar al passejant amb els oficis de les remeieres i els recursos farmacològics més antics.

Boscos mixts d’alzina i roures, de terra baixa i de l’estatge submontà

Igual que els alzinars típics, aquests, barrejats amb roures són hàbitats d’interès botànic donada la seva raresa al municipi. Són penetracions d’alzinars amb roures que s’han consolidat i es troben millor representats al vessant nord del Turó d’en Cirers.

Alzinars i sureres

Els alzinars ocupen una extensió més modesta al nord-oest del municipi (Turó d’en Banús-Roca d’en Toni). En tractar-se d’una de les poques representacions de la vegetació potencial del municipi, aquests alzinars són les unitats amb major interès botànic al municipi. Es troben barrejats amb pinedes de pi pinyer i pinedes de pi blanc.
En menor proporció que l’alzina, també hi ha sureres i de forma esporàdica es troben alguns roures (en les zones més obagues) o els arbres típics de ribera com són l’om, el freixer, l’alberi el salze. Aquesta diversitat fa pensar en una progressió natural del bosc de ribera i augmenta el valor d’arbres de l’entorn natural. Els alzinars retroben el municipi amb els oficis antics dels carboners i el suro.

Sobre els nostres boscos podeu trobar més informació al web de l’Associació de Propietaris Forestals de la Serralada Litoral Central, associació que aglutina a una gran part dels propietaris forestals -públics i privats- de la serralada.

La fauna

La riquesa de flora que hi ha al municipi es troba mercès a la interacció dels il·lustres habitants de Cabrils que són la fauna autòctona que hi viu. L’aliment i el refugi que proporciona el bosc acompanyat del clima afavoreix la presència tot l’any dels devoradors de fruits.
Sorprèn molts conèixer realment quins veïns tenen els cabrilencs i cabrilenques que surten de ronda quan es pon el sol. Rosegadors com els ratolins, els esquirols, la rata de camp o les musaranyes; caçadors dotats i àgils fantasmes del bosc com són les genetes, les fagines, les musteles o el gat fer; ungulats de gran presència com els senglars i els cabirols; petits i àgils llebres o conills; i els simpàtics i punxeguts eriçons.
A les basses que voregen el bosc s’hi poden trobar els amfibis insectívors com el gripau, les granotes, les salamandres, el tritó verd; i per últim però no menys important, mamífers nocturns i peculiars com el ratpenat. Una immensa població d’ornitofauna pobla els cels de l’entorn, els més comuns són el gaig, la garsa, el pit roig, el pigot verd, els falcons i el gamarús una llarga i exitosa llista d’aus que volen i canten, cacen o devoren fruits al bosc.
Les zones forestals (alzinars, pinedes amb brolles i màquies) són l’hàbitat típic d’espècies com el porc senglar (Susscrofa), la guineu (Vulpesvulpes), el toixó (Melesmeles), el gorjablanc (Martes foina), la mustela (Mustelanivalis), l’esquirol (Sciurusvulgaris) i el ratolí de bosc (Apodemussylvaticus). Entre les aus poden aparèixer el gaig (Garrulusglandarius), el pinsà comú (Fringillacoelebs), la mallarenga carbonera (Parus major), la mallarenga blava (Paruscaeruleus), l’emplomallada (Paruscristatus), el pit-roig (Erithacusrubecula), el tallarol capnegre (Silvia melanocephala), el tallarol de casquet (Silvia atricapilla) i el gamarús (Strixaluco).
Els espais agrícoles i els erms són escassos al municipi però de gran interès com a hàbitat d’alimentació per a moltes espècies de petits mamífers i aus. Igualment els depredadors d’aquests, com el xoriguer (Falco tinnunculus), es veuran beneficiats per la presència d’aquest hàbitat obert. En les basses i espais amb certa humitat, serà habitual trobar espècies d’amfibis com la granota verda (Ranaperezi o Pelophylaxperezi), el gripau comú (Bufo bufo), el tòtil (Alytesobstetricans), o fins i tot, la reineta (Hylameridionalis). L’eriçó comú (Erinaceuseuropaeus), el conill (Oryctolaguscuniculus) i algunes espècies de musaranyes (Crocidurarussula) són freqüents en aquest hàbitat. Entre les aus més característiques podem parlar del mussol comú (Athenenoctua), la puput (Upupaepops), la cuereta blanca (Motacilla alba) que també és molt abundant a l’hàbitat urbà. No és rara en aquest ambient la serp verda (Malpolonmonspessulanus).